TRESCANT PER LA TERRA ALTA

TRESCANT PER LA TERRA ALTA

Text i fotografies: Manuel Cabanillas

Trescar pels municipis d' Arnes i Orta era un deute pendent amb Hermenegild Carreté, Kildo, (1926-2014), impulsor de l'escalada a Catalunya, que en va empeltar el seu amor per aquestes terres i les muntanyes dels Ports, el paisatge, la gastronomia i, sobretot, per les seves gents, amb les quals va conviure. Per circumstàncies de la vida, he començat a transitar per aquest terreny, més assíduament, després del traspàs d’en Kildo.

M'havia promès seguir les seves recomanacions, acumulades en les xerrades a la seu del Centre Excursionista de Catalunya - Club Alpí Català (CEC), el seu darrer club, del qual va ser president (1963-1967) i a d'Arnes.

Les ressenyes que em va facilitar personalment o per correu postal, les tinc escampades entre un munt de llibretes i folis acumulats durant els darrers 40 anys, eren el preludi d'una apassionant descoberta i són la base de la meva recerca.

Als apunts, en Kildo no va oblidar de fer-me cinc cèntims de les seves vivències, de la història i de les llegendes de tot tipus que va recollir al llarg de les habituals estades a la Terra Alta, fins que es va instal·lar definitivament a Arnes l’any 1995.

Una altra font d'informació h a estat el llibre Les bruixes d'Arnes, publicat per Edicions 62, de l'escriptor arnerol David Martí Martínez, on relata com el flixanco Joan Malet (1), el caçador de bruixes (dones sàvies guaridores ajuden els veïns amb els seus coneixement dels remeis i sortilegis), més sanguinari de Catalunya que va perseguir dues arneroles. El mes de juliol de 1549, el botxí va acabar els seus dies cremat i camejat pels escenaris per on va transcórrer la vida de l'Ermenegild, regirant cada un del racons d'una terra amb la mateixa llengua, paisatge i tradicions similars, el Matarranya (Terra Alta, Terol i Castelló).

Muntanya de Santa Bàrbara

Em calia fer les ascensions que em va recomanar. De bell antuvi, em va destacar la muntanya de Santa Bàrbara o el tossal de Sant Joan (2), un pic dels Ports a 2 km d'Orta (oficialment Horta de Sant Joan) cim emblemàtic al qual vaig pujar seguint les senderes que m’havia indicat. Va ser una ascensió de menys d'una hora. Segons els apunts d’en Kildo i caminant per les senderes, vaig xalar d'un espai tel·lúric amb impressionats parets i un paisatge ple d'històries i misteris que comencen als voltants del Convent de Sant Salvador, amb restes de petites fogueres encerclades amb pedres que es van encendre la nit de Sant Joan (nit del foc i bruixes) i que recorden antics rituals secrets que, segons sembla, es continuen practicant.

Les sorpreses es van succeint. La cova de Sant Salvador, una fortificació de la Guerra Civil, runes de les capelles de Sant Onofre, Sant Pau, Sant Antoni Abad i Santa Bàrbara, fins a l’espectacular cim. Des de l' avant cim si hi bufa vent, per arribar a la creu del vèrtex cal cavalcar sobre l'estreta aresta sumi-tal.

Des del punt més alt del cim, s'albira un ampli paisatge . Cal destacar la visió del vol dels voltors i la serres de Pàndols – Cavalls, escenaris sagnants de la Guerra Civil.

Allà dalt, vaig entendre per què Picasso va dir: “Tot el que sé ho vaig aprendre a Orta”. El pintor malagueny hi va fer dues estades, la primera a casa del seu amic Manuel Pallarès, durant les quals va gaudir d'un escenari inspirador que va plasmar a la seva obra pictòrica. 

Amb “cordada”, amb el meu amic Joan, vam poder gaudir de tots els elements que envolten aquella terra i no hi ha imatge que expressi tot el que vam veure i viure. No obstant això, una part molt important d’aquesta vivència són les xerrades amb les persones o simplement poder passar hores badant i observant els moviments dels terraltencs i terraltenques.

A l'ombra de les places, als comerços, o a la taula d'una casa de menjars degustem plats típics de la comarca com per exemple: l'arròs d’Orta, el crestó en escabetx o uns exquisits pastissets, d'Orta regat amb vi de la Terra Alta.A l'era dels mòbils o el whatsApp ens calia parlar cara a cara amb els arnerols, arneroles, ortalans i ortalanes, que van anar desgranant les seves vivències i també els apicultors d'Arnes sota el guiatge de Teresa Pallarès, una artesana de la cera verge d'Arnes que explica que la tradició que diu que si s'encén una espelma de cera verge el dia 11 de cada mes, es compleixen els desitjos o del gran l'incendi de 2009, del que el nom de “Delta 0” es sempre present a les converses on sempre hi ha un racó pel record de les estades de Picasso a Orta.

Vivències en un racó del Principat del que en Josep M. Esipinas, al seu llibre “A peu per la Terra Alta” diu “La Terra Alta és ben poc coneguda pels catalans que no hi han fet la guerra” i com ell m'he aproximar a una realitat actual, a una gent, uns pobles i un paisatge que no podré oblidar.

Una comarca que encara avui rep poca atenció de les administracions i que continua lluitant per millorar el transport públic, bàsic per donar a conèixer l’oferta tant esportiva com cultural o gastronòmica amb els producte de km0 dels conreus d’aquesta zona

Més informació:

(1) Joan Malet: culturaipaisatge.com/pdf/cip6_cacera_de_bruixes.pdf

(2) Rutes: cimsdelspaisoscatalans.blogspot.com.es/search/label/TERRA%20ALTA